‘A pale blue dot’, un planeta en transició

El dia de Sant Valentí del 1990, fa 36 anys, el científic nord-americà Carl Sagan intentava convèncer els responsables de la missió espacial Voyager I perquè giressin les càmeres de la nau per última vegada. Tenia la intenció de fer una fotografia del nostre planeta Terra, abans d’endinsar-se a les profunditats de l’espai exterior.

La idea no generava gaire entusiasme, ans al contrari. Hi havia el temor que la càmera es danyés en rebre la llum solar directa, o bé que la maniobra descontrolés la nau. Van argumentar també que la fotografia no aportaria cap dada rellevant a nivell científic atesa la llunyania de la Terra: 6.000 milions de quilòmetres.

Però això era precisament el que en Carl Sagan perseguia: volia mostrar la fragilitat del nostre insignificant planeta a la immensitat còsmica. Així que Sagan es va mostrar inflexible; només quedaven 34 minuts perquè les càmeres es fonguessin a negre per sempre.

Avui sabem que aquella icònica fotografia va transformar la manera com avui veiem el món. A pale blue dot, un pàl·lid punt blau, es va convertir en el relat més inspirador sobre la nostra existència, que cap altre pensador o filòsof pogués haver construït fins aleshores. Com va escriure Sagan, “en aquest petit punt blau, tot aquell que estimes, tots aquells que coneixes, tots aquells de qui hagis sentit a parlar, tot ésser humà que mai hagi existit, van viure les seves vides allà… en una mota de pols suspesa en un raig de sol”.

La casualitat va voler que aquella diminuta mota de pols blava quedés penjant d’un raig de llum que va reflectir la càmera de la Voyager I en girar. En realitat, res no havia canviat després de la fotografia. Només la perspectiva, la manera que teníem de mirar el món.

Aquesta setmana s’ha celebrat el Congrés Mundial d’Arquitectura de la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA) a Barcelona. És un acte de caràcter triennal i Barcelona és l’única ciutat del món a acollir-lo per segona vegada. La primera va ser fa 30 anys, el 1996, poc després de la famosa fotografia de Sagan.

Sota el títol Becoming architectures for planet in transition (arquitectures per esdevenir en un planeta en transició), el congrés també pretén canviar la manera com veiem el nostre fràgil planeta.

‘A pale blue dot’, un pàl·lid punt blau, es va convertir en el relat més inspirador sobre la nostra existència

Qui pensi que els arquitectes parlen només de ciutats, de maneres de viure, de materials o de qüestions tecnològiques, s’equivoca. Les xerrades d’aquest congrés estan abordant pensaments del més alt nivell epistemològic, usant el coneixement arquitectònic com a experiència per construir un món més just amb totes les espècies amb qui habitem el planeta. Un veritable decàleg de com situar-nos com a éssers humans davant d’un planeta que mostra signes de debilitat. L’inexorable canvi climàtic, del qual ja ningú no dubta de la nostra responsabilitat, l’extracció desmesurada de minerals, l’emissió de contaminants a l’atmosfera, la hidrosfera i al sòl que habitem, són realitats que s’han de revertir.

D’una banda, l’estudi termodinàmic dels nostres edificis i ciutats, aprofitant les propietats passives de la forma, la materialitat i el context urbà, per reduir i fins i tot eliminar el consum energètic.

De l’altra, la reutilització per davant del reciclatge. En aquest punt, la màxima never demolish (mai enderroquis) encunyada per la pràctica professional de l’estudi francès Lacaton & Vassal, després de dècades d’exercici arquitectònic, ha anat generant una consciència col·lectiva sobre la necessitat de preservar allò construït per damunt de tot, com una manera de treure profit de l’energia potencial embeguda.

Aquest lema, never demolish, ha creat un corol·lari de respostes esperançador, amb una sèrie de despatxos professionals com Baukunst, Rotor o Pihlmann entre d’altres, que han identificat materials de construcció en l’enderroc d’edificis i infraestructures urbanes com ara autopistes o ponts. Tot s’aprofita com a elements directes de construcció i tot s’identifica en models digitals per a la reutilització posterior una vegada acabada la vida útil de l’edifici. Una recirculació de recursos i deixalles per evitar l’extracció i el malbaratament de recursos orgànics i minerals.

Vist així, la construcció circular i la reutilització és una construcció cultural en si mateixa. Es tracta de crear nous escenaris amb noves escales de valors ètics i estètics.

Però també s’obre la mirada cap a altres arquitectures com la dels líquens o els bacteris. S’estudien les estratègies a l’estil del cranc ermità, que fa milions d’anys van utilitzar els bacteris per colonitzar les cèl·lules animals i que avui són part intrínseca del nostre organisme humà i dels nostres processos vitals. Una manera d’explicar la nostra dependència directa d’altres formes de vida del planeta. Després de tot, som una mica més que humans.

Estem en un punt d’inflexió en la construcció del relat del nostre planeta. Com expliquen Rania Ghosn i El Hadi Jazairy, arquitectes de l’estudi Design Earth, els arquitectes dominen el llenguatge de la representació gràfica, fent possible visualitzar i assajar futurs encara per venir. En una sola paraula: imaginar. Una capacitat que ens va distingir dels neandertals com a espècie i ens ha portat fins als nostres dies.

Potser aquest congrés de la UIA sigui com el missatge en una ampolla que va llançar en Carl Sagan a la humanitat. Una història sobre el nostre planeta mai explicada fins ara. Potser les properes generacions seran capaces de llegir-lo.