Diari d’arquitectura

Publicat a la revista comunicació 21 el 26 de maig de 2023.

Recentment, s’ha popularitzat a les xarxes socials un vídeo de […]

vinyeta-picarol-diari-1912-la-pedrera

Vinyeta satírica d’en Picarol d’un diari del 1912 de la Casa Milà d’Antoni Gaudí.

Recentment, s’ha popularitzat a les xarxes socials un vídeo de l’any 1908, en blanc i negre, d’un tramvia circulant pels carrers de Barcelona. La càmera va a bord, a la posició del conductor, i es pot observar la vida barcelonina de l’època i la seva arquitectura. No es veu el tramvia en cap moment, però se sobreentén, perquè es desplaça sobre les vies encastades a la calçada amb llambordes, creuant-se amb altres tramvies que circulen en sentit contrari.

El vídeo comença pujant el final del passeig de Gràcia, just després d’haver creuat la Diagonal, al tram immediat a l’inici del carrer Gran de Gràcia, el que popularment coneixem avui com a Jardinets de Gràcia. La corba que pren el tramvia, esquivant un quiosc de fotografia per encarar Gran de Gràcia, permet datar la filmació. Darrere el lloc que ocupa el quiosc, s’hi aixequen les primeres columnes que formaran l’estructura de la Casa Fuster, obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.

La distància en el temps fa que ens sorprenguin coses ben normals per als qui vivien en aquella època, com la quantitat de gent que va amb bicicleta per la ciutat i que, a falta de semàfors, travessen desordenadament per davant del tramvia. També criden l’atenció la vestimenta i els barrets. Fa cent anys tothom portava barret, fins i tot els nens!

Veiem els magnífics bancs-fanal d’en Pere Falqués, erròniament atribuïts amb freqüència a Antoni Gaudí, que, a diferència d’ara, eren presents en aquell tram de carrer. També glorietes amb peanyes decoratives com les del Cinc d’Oros, que el mateix Falqués dissenyaria uns anys més tard a la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal. Carros, cavalls, molta gent vestida de diumenge i molt pocs cotxes. Un enregistrament que segurament es va fer més amb la voluntat de provar la incipient tecnologia del registre cinematogràfic que no pas per documentar la ciutat se’ns mostra avui com una crònica impagable d’aquells anys.

Les hemeroteques esdevenen una autèntica crònica de cada època, un diari d’arquitectura de les nostres ciutats on es va dipositant el pas del temps, fent que les coses més simples cridin avui la nostra atenció

El relat dels nostres dies és de capital importància. Allò que avui ens pot semblar comú o poc destacable cobra una gran rellevància vist uns anys més tard. Podríem dir que la crònica és la forma més simple i, alhora, més sofisticada de periodisme. Més simple perquè ens pot semblar un mer registre cronològic d’un esdeveniment per al qual no cal excessiu talent periodístic. Però inventariar la ciutat no té res de simple. Com ens recordava l’escriptor Georges Perec, “hi ha pocs esdeveniments que no deixin almenys una empremta escrita, un bitllet de metro, una nota al marge d’un diari”. Fer inventari, deixar registre escrit de la frenètica i complicada activitat de la societat i de les nostres ciutats, exigeix un elevat nivell de sofisticació literari.

Pocs metres més a baix del passeig de Gràcia hauríem pogut veure l’obra en curs de la Casa Milà, d’Antoni Gaudí, que no finalitzaria fins dos anys després del vídeo del tramvia. Llavors, els diaris no es van limitar a recollir simplement la notícia de la seva inauguració, sinó també les enceses opinions dels seus ciutadans. La crítica que va rebre l’immoble va ser demolidora i va acabar determinant el nom amb el qual se’l coneix popularment. Gaudí va projectar un edifici massiu amb un mur de pedra que va anar modelant a poc a poc, en una tasca obsessiva per anar encaixant la façana penjada bloc a bloc. La ciutadania, que durant quatre anys va anar observant el procés, va batejar l’edifici de manera despectiva com la Pedrera (“la cantera” en castellà) i la premsa va recollir dibuixos satírics que exageraven aquesta condició.

La crítica d’arquitectura és un reflex fidel de l’interès que els espais i els edificis de la ciutat susciten entre els seus habitants. Juga un paper fonamental per a la creació d’un estat d’opinió, un posicionament crític necessari sobre la construcció de les nostres ciutats. Vista en perspectiva, ens aporta una valuosa informació sobre el pensament i l’avantguarda del moment. Com s’encarregava de recordar-nos Oriol Bohigas, a la nostra cultura sempre hem celebrat amb interès la inauguració d’una nova plaça o un edifici; ens agrada formar-nos el nostre propi judici, habitant aquests espais i participant de l’animat debat cultural que es genera al voltant.

L’agitada agenda diària ens impulsa a consumir constantment notícies d’esdeveniments extraordinaris, passant per alt les coses més comunes, allò ordinari. En aquest sentit, les hemeroteques esdevenen una autèntica crònica de cada època, un diari d’arquitectura de les nostres ciutats on es va dipositant el pas del temps, fent que les coses més simples cridin avui la nostra atenció.

El mateix Georges Perec, al seu llibre Espècies d’espais deia:

“Res no ens crida l’atenció. No sabem mirar.
Cal anar més a poc a poc, gairebé amb poca traça. Obligar-nos a escriure sobre allò que no té interès, allò que és més evident, el més comú, el més apagat.
El carrer: tractar de descriure el carrer, de què està fet, per què serveix. La gent als carrers, els cotxes. Quin tipus de cotxes?
No dir, no escriure ‘etc.’ Obligar-nos a esgotar el tema, fins i tot si té aspecte grotesc, fútil o estúpid. Encara no hem mirat res, només hem inventariat allò que des de feia temps havíem inventariat.
Obligar-nos a mirar amb més senzillesa.”

Social