El Palau dels malalts

Com tants altres edificis i infraestructures barcelonines, el Palau de la Música Catalana es va construir entre el 1905 i el 1908 gràcies a l’aportació de capital privat que patrocinava el talent i la necessitat d’espais per a la cultura. L’Orfeó Català, fundat una dècada abans per Lluís Millet i Amadeu Vives, cercava construir un espai emblemàtic a l’altura del reconeixement i l’expectació que havia generat.

Podríem dir que el Palau ja existia abans que el mateix edifici. I malgrat els avenços tecnològics en matèria lumínica i escenogràfica, en so i enregistrament, en requisits tècnics de seguretat als espectacles i en normatives d’incendis o de confort acústic que han anat apareixent des de la seva inauguració, l’edifici s’ha anat adaptant i configurant per continuar sent el palau per a la música que els seus fundadors van imaginar. L’ús de l’edifici és el que el manté viu i li dona sentit avui dia.

Pocs anys abans de l’inici de les obres del Palau de la Música, el mateix arquitecte que el va idear, Lluís Domènech i Montaner, havia rebut l’encàrrec de projectar la nova seu de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu a l’acabat d’annexionar districte de Sant Martí de Barcelona. Les dues obres, el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau, van coincidir en el temps durant la seva construcció.

El recinte es componia inicialment de 13 edificis separats entre si per especialitats mèdiques als quals s’unirien, més tard, 6 edificis més projectats pel seu fill, Pere Domènech i Roura.

El conjunt es va alinear estrictament als eixos cardinals, és a dir, girat 45 graus respecte de la malla ortogonal de l’Eixample barceloní, fet que, a més, va donar origen a una peculiar avinguda obliqua que uneix l’entrada al recinte hospitalari amb la Sagrada Família de Gaudí.

L’orientació dels pavellons recollia la tradició de l’arquitectura antituberculosa, que malgrat el descobriment recent del bacil de Koch i la seva vacuna continuava confiant a l’arquitectura un poder curatiu i reparador. Les façanes principals situaven al sud les sales principals per rebre més quantitat de sol, mentre que a les façanes del nord del darrere s’hi ubicaven circulacions i serveis.

Però el que fou veritablement revolucionari del nou hospital va ser el seu subsol. L’aparent aïllament dels pavellons en superfície ocultava un entramat de túnels i galeries subterrànies que comunicava tots els pavellons entre si, permetent passar sota cobert entre ells, distribuir connexions o ubicar-hi nous usos.

De vegades, ser declarat Patrimoni de la humanitat és més una maledicció que no pas un privilegi

Hi ha exemples paradigmàtics de grans edificis de la història de l’arquitectura que deuen el seu funcionament i la seva aparent simplicitat exterior a la tramoia que amaguen sota terra. Fins i tot ciutats senceres en climes freds com els del Canadà o Rússia tenen una intricada xarxa de carrers subterranis que permeten que la vida continuï durant els crus hiverns, malgrat les dures condicions climàtiques de l’exterior.

Però des de l’any 2009, els pavellons que va dissenyar Domènech i Montaner ja no formen part de l’Hospital de Sant Pau. Aquest es va traslladar a un espai petit, en comparació amb la resta, a la cantonada nord del recinte, en uns bigarrats edificis en forma de ventall. L’explicació oficial és que la tecnologia mèdica requeria nous espais, més amplis i més ben comunicats.

Comparat amb la sort que va experimentar el Palau de la Música, és inevitable que ens preguntem sobre la capacitat d’adaptar-se a les noves tecnologies que tenia l’antic edifici de l’Hospital de Sant Pau. Costa de creure que un subsol interconnectat i uns pavellons amplis i amb condicions higièniques i salubres que han perdurat gairebé un segle no puguin continuar tenint un ús hospitalari, si més no residencial o assistencial. Encara més veient en el que s’han convertit avui: un museu de si mateix.

En una ostentosa sacralització de l’arquitectura modernista que hi impedeix qualsevol actuació, ara ha passat a dir-se “Recinte modernista”. Les imatges oficials del lloc mostren uns espais buits, impol·luts, més propers a un jardí japonès o a uns interiors d’una botiga de souvenirs. De fet, molts dels espais es lloguen per a empreses o esdeveniments de moda, com ja ha passat a la Casa Batlló o a la Pedrera. De vegades, ser declarat Patrimoni de la humanitat és més una maledicció que no pas un privilegi.

Dies enrere em va escriure una bona amiga que resideix fora del país des de fa anys. De visita a la ciutat va voler tornar a l’Hospital de Sant Pau, on anys enrere va acomiadar el seu germà, molt jove, víctima d’una malaltia despietada. Van ser mesos de lluites, esperances i resignacions.

Tot i això, per a ella visitar l’hospital continuava sent guaridor. Observar els trasllats de malalts i l’activitat dels metges i el personal d’infermeria pels passadissos, veient com la vida s’obria pas per salvar altres vides. En els moments de descans recorda passejar per l’exterior dels pavellons, reconfortada d’alguna manera per la quietud dels seus jardins i la serenitat de la seva arquitectura, cosa que sens dubte formava part de la voluntat dels seus autors.

Reutilitzar un edifici per donar-li un altre ús és una cosa legítima i segurament desitjable per a moltes tipologies arquitectòniques, fins i tot l’ús com a museu. Tots coneixem exemples de cases-museu o museus per a l’exposició d’art o col·leccionisme. Però momificar el mateix edifici s’acosta més a la taxidèrmia que a l’arquitectura.

Avui la meva amiga ha de pagar una entrada per veure un museu, més semblant a un mausoleu, desposseït de tot el que li atorgava sentit i valor.