L’home sense ànima

Fa uns dies em vaig trobar una bona amiga que no veia des de feia temps. Em va sorprendre veure-la alegre, perquè m’havia explicat que a la feina les coses no anaven bé. Un nou cap, dèspota i misogin, li feia la vida impossible des que va arribar. Estava, fins i tot, pensant a canviar de feina. Sempre la vaig animar a denunciar-ho abans que a renunciar al seu important lloc de treball, encara més tenint en compte que es tracta d’un càrrec a l’administració pública.

Vaig donar per fet que finalment se n’havia anat d’allà, en veure-la amb millor cara, però em va explicar que no, que seguia al mateix lloc, però que alguna cosa havia canviat. Feia algunes setmanes, al seu departament van decidir eliminar les oficines individuals i fer una única sala, sense llocs fixos per a cada persona. Cadires calentes, en diuen. Una pràctica estesa des de la pandèmia i des de l’auge del teletreball. Les empreses han vist una oportunitat per reduir la superfície de les seves oficines i el nombre de taules i cadires destinades als treballadors que no coincideixen en el seu horari laboral i, de vegades, crear noves zones de lleure i de descans. Una cosa a la qual també s’ha apuntat l’administració pública, veient la quantitat de lloguers d’oficines que es pot estalviar.

Però aquí l’interès rau en el canvi de l’arquitectura de l’oficina. El “sense ànima”, com ella li diu, solia entrar al seu despatx o el citava al seu, tancant la porta i entrant en còlera per qualsevol tonteria, aprofitant la intimitat del recinte, fent-li la vida impossible cada dia. Ara, però, m’explicava que n’hi ha prou amb les mirades de desaprovació dels seus incrèduls companys de sala perquè el malvat canviï el to i desisteixi dels seus retrets i de les seves males maneres.

La situació és similar a d’altres on l’arquitectura ha afavorit una transparència més gran entre les activitats de les persones i els espais. Des de fa alguns anys, les escoles d’ensenyament d’infantil i primària han experimentat una revolució a les aules. Amb la intenció d’apropiar-se d’altres indrets de l’edifici, com ara passadissos i vestíbuls, les parets de les aules han incorporat vidres, plafons corredissos, mobles i bancs per llegir, jugar o conversar. Molts docents s’han vist impulsats a introduir novetats en la manera d’ensenyar pel canvi d’actitud dels nens o perquè han decidit fer classes en algun d’aquests llocs que abans només eren de pas.

L’arquitectura d’un lloc condiciona la nostra actitud i afavoreix o impedeix que passin certes coses

En una ocasió, el director d’una escola ens va comentar que la transparència de l’aula propiciava que els professors sentissin que formaven part d’una comunitat, en veure les altres aules amb altres professors i altres nens, evitant, de passada, el feu i les manies particulars de cada docent. Molts abusos que avui surten a la llum, denunciats per les seves víctimes, potser es podrien haver evitat amb mecanismes per a un control més gran de les aules on passaven. Una atmosfera de decadència que relatava magistralment Federico Fellini a la pel·lícula Amarcord.

L’arquitectura d’un lloc condiciona la nostra actitud i afavoreix o impedeix que passin certes coses. Quan parlem de la ciutat des d’una perspectiva de gènere, ho fem, entre altres qüestions, d’un espai urbà segur per a les dones i les nenes. Si és segur per a elles, ho serà per a tothom. Ja fa temps que hem après que els llocs on hi ha gent, llum i finestres són espais on ens sentim fora de perill. L’arribada dels fanals de llum de gas a la ciutat de Londres, ja fa més de dos segles, va suposar una dràstica reducció de la criminalitat i el consegüent repunt de comerços i d’activitat urbana.

En diferents àmbits de l’arquitectura i de l’urbanisme dels darrers anys podem apreciar una tendència en aquesta línia. Llocs més inclusius, més participatius i més transparents en tots els sentits.

A les oficines i a les escoles s’hi sumen ara les nostres cases. Habitatges cooperatius on, en alguns espais, es comparteixen rentadores, forns o cuines comunitàries, amb un estalvi considerable d’energia i de la superfície destinada a aquestes coses a cada habitatge particular. Però també amb un benefici doble: aquests nous espais de trobada són també un mecanisme de control social. Un lloc a la llum de tothom on poder desactivar comportaments tòxics que malauradament passen a la intimitat domèstica.

L’educació, però sense dubte també l’arquitectura, són eines immillorables per a aquesta necessària cohesió i cura social. Entre tots tenim l’obligació de crear espais on els homes sense ànima es vegin, cada cop més, forçats a sortir del seu amagatall.