Enric i Agustí
Publicat a la revista Línia el 28 d’octubre de 2024
És possible que hi hagi gent que no sàpiga qui va ser l’arquitecte Enric Miralles Moya, però si els explico que va ser l’autor de projectes com ara l’edifici de Gas Natural, el Parc de Diagonal Mar o el Mercat de Santa Caterina, a Barcelona, segur que la majoria ho reconeixerà o haurà estat fins i tot en algun d’ells.
Enric Miralles, malgrat morir molt jove a 45 anys, va ser un autor prolífic que va treballar per tota Europa i la resta del món. Als seus inicis ho va fer amb l’arquitecta Carme Pinós, que a més va ser la seva primera esposa, amb qui va dissenyar el cementiri d’Igualada, la seva obra en comú més coneguda i lloada.
En aquesta època, tot i la seva joventut, va arribar a participar en alguns projectes de la Barcelona olímpica del 1992, com en els pavellons de tir amb arc de la Vall d’Hebron o les pèrgoles centrals de l’avinguda Icària, a la Vila Olímpica. La plasticitat de les seves obres és clarament reconeixible i diferent de la d’altres arquitectes de la seva època. Fins i tot hi ha qui va voler veure en Miralles el nou Gaudí de l’arquitectura catalana.
Obres com el Parlament d’Escòcia, a Edimburg, o el sonat Pavelló d’Esports d’Osca pertanyen a un convuls període posterior, ja en solitari, marcat per l’esfondrament de la coberta d’aquest darrer edifici, en plena matinada, quan només quedaven uns mesos per inaugurar l’obra. La caiguda de la coberta d’Osca va ser un abans i un després en la carrera de Miralles. La recerca de culpables d’aquell maleït succés va fer aflorar la figura de l’arquitecte que sempre va dissenyar i calcular les estructures de tots els seus edificis, Agustí Obiol Sánchez, una persona desconeguda per al gran públic, però amb un enorme prestigi dins de la professió.
El temps va acabar demostrant que l’edifici va caure per una mala execució: havien posat al revés les armadures que ancoraven el pes de la coberta als fonaments, i van acabar cedint.
En la seva agermanada recerca de la ingravidesa, la desgràcia d’Osca va distanciar l’Enric i l’Agustí per sempre
Però el mal ja estava fet. Més d’un any i mig de judici i les pressions polítiques i econòmiques que se’n van derivar van acabar enfonsant en una profunda depressió l’Agustí, el prestigiós estructurista de l’Enric, que va trigar un any a sobreposar-s’hi. La vida és dura, va escriure anys més tard.
L’Agustí va ser un estudiant prodigiós, segons expliquen. No baixava de la matrícula d’honor a la carrera, i al cinquè i darrer curs dels estudis ja feia classes als del curs inferior d’estructures, cosa que de seguida va atraure l’interès de professors i professionals de l’arquitectura. L’arquitecte Robert Brufau Niubó, una mica més gran que ell, va veure de seguida en Obiol un puntal imprescindible per al disseny i el càlcul d’estructures, i un soci per a tota una vida.
La relació d’Enric Miralles i Agustí Obiol va sorgir en els primers treballs com la de dues persones predestinades a conèixer-se: un trobava en l’altre el que li faltava i tots dos creien que l’altre era el millor. Una barreja d’admiració, respecte i fascinació, amb la diferència que l’Enric era el que sortia a escena, mentre que l’Agustí sostenia la tramoia entre bastidors. Robert Brufau, el soci de l’Agustí, explica que l’Enric solia trucar per telèfon per saber si l’Agustí estava nerviós, si caminava de pressa de dalt a baix del despatx i si fumava molt. Si la resposta era afirmativa, es plantava al despatx de l’Agustí per inventar i solucionar l’estructura de l’edifici. El necessitava així, en tensió i alerta. Una relació hipnòtica i absorbent que feia aflorar la millor versió de tots dos.
Els creatius dissenys de l’Enric i l’Agustí eren un exercici d’equilibri on res es recolzava on se suposava que havia de recolzar-se. Un desencaixament espacial i una redefinició dels elements clàssics –pilar, biga i cobertura– que, a partir de petits moviments, aconseguien un màgic efecte de lleugeresa. La pèrgola de la plaça de l’Ajuntament de Parets del Vallès es va sofisticar més tard en la solució de la de l’avinguda Icària i va sumar un grau de complexitat en el cobriment del Mercat de Santa Caterina.
En la seva agermanada recerca de la ingravidesa, la desgràcia d’Osca va distanciar l’Enric i l’Agustí per sempre. Quan set anys després va morir Miralles, Obiol repetiria: la vida és dura.
Aquests dies es commemora un any de la mort d’Agustí Obiol. El 23 d’octubre passat, l’Escola d’Arquitectura de Barcelona va celebrar un acte per recordar-lo, en el qual va acudir una part representativa dels seus companys de professió i d’universitat.
El seu soci Robert Brufau va clausurar l’acte amb una emotiva xerrada que va titular precisament com es titula aquest article: Enric i Agustí. Va desgranar detalls dels seus dissenys arquitectònics i de la relació personal, on un era l’alter ego de l’altre. I una sonora ovació va tancar les seves últimes paraules: l’Enric era l’Agustí.
La vida és bella.