Arquitectures sense lloc

Publicat a la revista Comunicació21 el 15 d’abril de 2024

La sensació de desànim que ha produït al despatx la […]

Projecte no realitzat de reforma d’una escola infantil a Barcelona. Dibuix de l’autor

Projecte no realitzat de reforma d’una escola infantil a Barcelona. Dibuix de l’autor

La sensació de desànim que ha produït al despatx la pèrdua recent d’un important projecte d’arquitectura, després de tot l’esforç, el temps i la il·lusió que hi havíem dipositat, m’ha portat a la memòria una antològica exposició de l’any 2009 al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona titulada Arquitectures sense lloc.

La mostra reunia, en un mateix espai, 200 maquetes i projectes d’autors diferents que mai van ser construïts o bé que ja no existien. Segons premis de concursos, encàrrecs no realitzats i obres desaparegudes. El títol, sens dubte, evocava aquest sentiment de nostàlgia que produeix saber que allò que algú va imaginar i planificar mai veurà la llum.

Juan Luis Arsuaga, paleoantropòleg i director de les excavacions dels jaciments d’Atapuerca, parla amb passió de la capacitat d’imaginar de l’home de Cromanyó, el nostre avantpassat més directe. Segons explica, va ser la diferència més notable envers l’home de Neandertal; la característica que finalment va fer que fos la seva descendència la que s’imposés. Cromanyó somiava i era capaç de crear imatges mentals d’una realitat inexistent, desenvolupant una intel·ligència simbòlica més avançada que la de Neandertal. Això li va permetre planificar i compartir projectes o pensaments abstractes que comptaven amb el suport de la comunitat de manera incondicional fins a la seva consecució. Una capacitat i una ambició imbatibles davant les altres espècies.

Arquitectures sense lloc posava en evidència aquest llegat genètic que vam rebre fa una eternitat i que encara ens continua distingint entre els altres éssers vius: la nostra imaginació. Els éssers humans habitem el món present mentre ens inventem el futur. A través del dibuix i de la representació abstracta, la imaginació humana és capaç de viure aquests espais, de reconstruir-los, de la mateixa manera que un músic és capaç d’escoltar la música escrita en una partitura. Invertim quantitats enormes d’energia a dissenyar mons de ficció que seran el nostre hàbitat de demà. Potser per això, no veure realitzats els nostres projectes ens genera una frustració que ens costa digerir. És tant com renunciar a un futur que havíem dissenyat meticulosament.

Aquestes idees valen molt poc o gens. La cultura del totxo posa preu només al que es construeix

Tot i això, la mostra del Centre d’Arts Santa Mònica amagava una cara menys evident que la de la simple nostàlgia o la decepció.

La veritat és que els arquitectes concebem molts més projectes que els que finalment es fan realitat. No hem sabut trobar una altra manera que convocar moltes idees per poder escollir entre elles, i això era una cosa que a l’exposició saltava a la vista. El problema és que, al nostre país, aquestes idees valen molt poc o gens, i aquí és on resideix el veritable desànim. La cultura del totxo posa preu només al que es construeix.

Podríem dir que un despatx amb cert èxit en la competició en concursos d’arquitectura aconsegueix guanyar entre un 10 i un 20% dels projectes en els quals participa. Això és el mateix que dir que en perd entre 80 i 90 de cada 100 dels que concursa, i això requereix emprar molta energia, però també molts diners que no rep.

Els nostres veïns francesos, suïssos o alemanys ho tenen clar: les idees inicials han servit per emetre un judici de valor. Formen part intrínseca de la construcció de l’edifici, una part més que cal pagar. Allà, un despatx amb poca obra construïda però acostumat a presentar les seves idees en concursos o processos participatius és capaç de subsistir econòmicament de manera digna. El contrari és fomentar la precarietat al sector. Col·laboradors mal pagats i incapacitat per invertir en avenços tecnològics o en una necessària formació contínua si volem ser competitius i afrontar reptes com l’adaptació al canvi climàtic o la incorporació de la intel·ligència artificial en els processos de disseny. Que les nostres idees no es converteixin en totxos no vol dir que no valguin res.

És necessari un canvi de paradigma on administracions públiques i col·lectius professionals com el Col·legi d’Arquitectes i altres àmbits creatius estableixin les bases d’un sistema que reconegui el valor que aporten les idees en el procés de disseny.

Un sistema més just on no guanyar no sigui sinònim de perdre.

Social