Cases d’algú
Publicat a la revista Linia XARXA el 8 de febrer de 2022
“Hi ha llocs que fan de nosaltres el que som…”, es deia a la premiada pel·lícula Mystic River (2004), de Clint Eastwood i amb Sean Penn i Tim Robbins de protagonistes.
I és que les persones arrelem als nostres llocs d’origen, ens fem d’allà i, alhora, el lloc ens fa com som. De la mateixa manera que el llenguatge, la seva gramàtica i l’etimologia estructuren el pensament de manera diferent per cada idioma, els llocs on creixem i que habitem durant la nostra vida construeixen la nostra manera de veure el món, d’assimilar-lo dia rere dia.
En una poc original experiència proustiana, un dels llocs que més intensament em va formar durant la infància –m’imagino que com a molta gent– va ser la casa de la meva àvia.
Vivia en una deliciosa casa de l’Eixample barceloní, al passeig de Sant Joan. És un carrer ample, peculiar, amb molt caràcter. Uneix el Monument a Mossèn Cinto Verdaguer amb la plaça de Tetuan, l’Arc de Triomf i el Parc de la Ciutadella, i això li dona un aire senyorial, diferent dels altres carrers de la ciutat.
Recordo la casa llarga, profunda i fresca. D’entrada fosca i misteriosa, es descobria vida a banda i banda, molt al fons. A l’esquerra treia el cap davant de l’Església de Sant Francesc de Sales, al costat del col·legi dels Maristes. I a la dreta al pati interior d’illa, més íntim i tranquil, on solia estar la meva àvia cosint a la galeria. Podria reproduir de memòria els dibuixos de les rajoles de terra, aquelles que, al pas de davant de la cuina, es movien amb un so característic, advertint-la que algú s’acostava pel passadís.
Recordo els seus canaris. Avui gairebé ningú té canaris a casa. La meva àvia en solia tenir sempre sis o set, que inundaven l’aire amb els seus cants interminables. El sol mediterrani entrava pels vitralls de la galeria, aixecant una naturalesa exuberant entre els testos. La meva àvia s’asseia al balancí, connectada amb aquell món d’harmonia que havia anat construint amb el pas del temps.
Segurament, molts dels llocs que associem amb la bellesa, la pau o l’equilibri estan relacionats amb les nostres vivències. Un lloc ens resulta agradable perquè el comparem, conscientment o no, amb les nostres experiències i aprenentatges previs. Construïm la nostra escala de valors i la nostra dependència emocional amb les cases que habitem.
La desaparició forçosa del lloc on vivim suposa un trauma emocional que va més enllà d’una simple pèrdua material
Jorge Luis Borges explicava que tot el que va escriure ho havia llegit en poc més d’una vintena de llibres de la biblioteca familiar. Confessava que aquests eren els seus únics referents i que acabava, irremeiablement, tornant-hi cada vegada que iniciava un nou relat.
En aquest sentit, la desaparició forçosa del lloc on vivim suposa un trauma emocional que va més enllà d’una simple pèrdua material. És quelcom que podem veure a les catàstrofes naturals, fins i tot en aquelles on no hi ha víctimes. Establim un vincle profund de dependència amb aquells murs, amb el que hem viscut entre ells. No hi ha gaires diferències amb les persones que es veuen obligades a abandonar casa seva per no poder fer front al pagament del lloguer o de la hipoteca. Organitzacions com la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) o el Sindicat de Llogateres viuen diàriament situacions emocionals límit, sens dubte motivades per la vulneració del dret bàsic de tenir un lloc on viure, però augmentades també pel desarrelament que suposa haver de deixar tants records de la seva llar actual.
La meva àvia va estar sempre de lloguer en aquella casa, fins que va morir amb gairebé cent anys. Va criar nou fills pràcticament sola, perquè l’avi va morir jove.
Una carta del propietari va comunicar que el contracte s’extingia amb la mort de la meva àvia i que una de les meves tietes, que sempre hi va viure amb ella, havia d’abandonar, amb vuitanta anys, l’única casa que havia conegut. Més enllà de la complicació logística que allò augurava, el que veritablement va generar un sentiment de tristesa i de pèrdua irreparable va ser la desaparició de la llar familiar de l’imaginari de les nostres vides. Totes aquelles vivències només quedarien en el record, sense un lloc on rememorar-les, sense uns espais on poder reviure-les.
Un fet que, no per quotidià i acceptat, deixa de ser violent. Un propietari legal que exigeix la seva casa i el dret a explotar-la a un preu més alt i una família ‘propietària’ que l’habita i que reclama també la seva casa i els seus records, “si és que hi ha”, com ens cantava en Jaume Sisa, “cases d’algú”.
En un món cada cop més poblat i amb més desigualtats socials, es fa cada cop més urgent un pacte per l’habitatge que no només en faciliti l’accés, sinó que ho faci amb voluntat d’estabilitat i permanència. Un pacte que tingui cura i reconegui el paper fonamental que juguen les nostres cases en la nostra educació i en el benestar emocional de les persones.
Aquesta estabilitat l’han de garantir els nostres governs, mantenint i fent créixer el parc d’habitatge públic. El sòl és un bé finit que s’esgota, i no es pot destinar a la venda si es vol fer front a la demanda d’habitatge de cada nova generació. L’habitatge públic no ha de ser de ningú. És de tots.