La ciutat sense carrers

Publicat a la revista Linia XARXA el 28 d’octubre de 2022

El carrer ha mort, afirmava dogmàticament Le Corbusier en la […]

La nova ciutat The Line a l’Aràbia Saudita i la fundació romana de Barcino. Fotografia Manuel Sánchez-Villanueva Beuter

La nova ciutat The Line a l’Aràbia Saudita i la fundació romana de Barcino. Fotografia Manuel Sánchez-Villanueva Beuter

El carrer ha mort, afirmava dogmàticament Le Corbusier en la dècada del 1930. Amb aquesta provocadora sentència, l’arquitecte franc-suís proposava una ciutat radiant, la Ville Radieuse, on els edificis s’aixecaven sobre pilars per deixar passar per sota un parc infinit, sense carrers delimitats, i els passadissos dels blocs residencials prenien el paper de “carrers interiors” d’accés als habitatges. Era temps d’entreguerres, en el qual el moviment modern pretenia reinventar la manera d’habitar i construir ciutats, en un intent de reescriure una història que es mostrava tràgica.

El projecte que, malauradament, s’ha començat a construir a l’Aràbia Saudita, The Line, pretén completar, en 50 anys, una ciutat per a 9 milions de persones amb un sol carrer recte de 170 quilòmetres de longitud i una amplada de 200 metres. 170 quilòmetres, perquè se’n facin una idea, és la distància entre Barcelona i Vielha o entre Lleida i Girona en una línia estrictament recta, sense concessions a la geografia, a l’existència de zones poblades o a la natura. Per si no n’hi hagués prou, aquest longitudinal despropòsit tindrà façanes de mirall a l’exterior, majoritàriament desert, que a més de dividir l’hàbitat natural de moltes espècies confondrà les aus o altres animals, creient que volen cap a un horitzó llunyà. Una cosa semblant al que li passava a Jim Carrey al final de la pel·lícula El xou de Truman quan la proa del seu vaixell travessava la lona del decorat en forma de cel.

Veient les imatges virtuals de la vida interior d’aquesta “ciutat”, crida l’atenció l’atmosfera que recrea, semblant a la d’un “mall” comercial a la qual ja comencem a estar acostumats i que, a l’Orient Pròxim, és tan habitual en les últimes ciutats ex novo aixecades al no-res: un passadís central amb botigues a banda i banda. Aquest únic espai central, en paraules dels seus creadors, es fa precisament “per evitar que hi hagi carrers”. Segons sembla, aquesta vegada l’emergència climàtica i la contaminació a les ciutats han tornat a sentenciar els carrers com a culpables, eliminant-los sense miraments en la construcció de la ciutat, en nom de l’ecoeficiència i la sostenibilitat.

Una trama de carrers era l’acte fundacional de les ciutats romanes. Tot començava amb una intersecció, la del Cardus Màximus, un carrer sensiblement orientat nord-sud, amb el Decumanus Màximus, en sentit est-oest, encara que també eren freqüents altres orientacions atenent el context on s’implantaven. La intersecció del Card amb el Decumà donava origen a una de les portes de la ciutat. D’una banda, el Fòrum (fora), on es comerciava amb l’exterior i, de l’altra, l’interior de la ciutat, que creixia en forma de malla afegint-hi carrers paral·lels i perpendiculars segons la mida de les insulaes o parcel·les. El creixement de les ciutats acabava desbordant la pròpia porta, així que el fòrum es va convertir en l’espai públic central de la ciutat; el lloc de trobada i de debat.

Han tornat a sentenciar els carrers com a culpables, eliminant-los sense miraments en la construcció de la ciutat

A Barcino, el Card de la ciutat romana és el carrer Call i Llibreteria i el Decumà és la línia del carrer del Bisbe i el carrer de la Ciutat. Formen un angle d’uns 45º amb els eixos cardinals, molt semblant al de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, aixecat gairebé dos mil anys després. És curiós observar com el límit de l’Eixample que va projectar Cerdà, girat novament 45º respecte de la trama de l’Eixample, és la reinterpretació fidel del Card i del Decumà romà, en aquest cas l’avinguda Meridiana (nord-sud) i l’avinguda del Paral·lel (est-oest), a la intersecció de les quals hi ha els afores; el port on comerciem amb l’exterior. Diran vostès, doncs, que el Fòrum de les Cultures del 2004 es va fer en un lloc equivocat…

La intersecció, la cruïlla, és el que provoca la trobada; l’espai urbà per excel·lència. Com encertadament va assenyalar el desaparegut arquitecte i catedràtic d’Urbanisme Manuel de Solà-Morales, la veritable cèl·lula de l’Eixample barceloní no és l’illa, sinó la cruïlla de carrers aixamfranats. No debades, el primer assaig que es va fer per comprovar com es veuria aquesta nova arquitectura de l’Eixample va ser reproduir a escala real una cruïlla de carrers a l’interior de les muralles de la ciutat. Concretament, als carrers Doctor Dou i Pintor Fortuny, i que es pot visitar actualment.

Barcelona, comparada amb altres ciutats, és una ciutat petita i compacta. Propicia la vida urbana a través dels seus carrers, que juntament amb els seus parcs i les seves places generen llocs per a la trobada i l’intercanvi. Però també la fan molt còmoda i eficaç. La malla ha estat adoptada per infinitat de ciutats de tot el món, amb diferents mides i ritmes. Facilita la mobilitat i, amb això, optimitza l’energia que utilitzem per desplaçar-nos-hi. La proposta de la ciutat àrab, de 170 quilòmetres de llargada per 200 metres d’amplada, podria resoldre’s fàcilment amb una malla de 5,83 quilòmetres de costat. Una cosa així com un quadrat des de la platja de Llevant fins al final del Paral·lel, vorejant la ronda de Dalt. Una superfície de 34 km², que cabria perfectament en els 100 km² que ocupa Barcelona.

No és estrany que els promotors anunciïn trens bala que permetran viatjar en només 20 minuts de punta a punta de la ciutat a més de 500 km/h –això si no hi ha parades intermèdies. Tot molt sostenible. No m’imagino oblidant-me les claus a casa i havent d’agafar el tren bala de nou, cosa que a Barcelona, per exemple, solucionaríem caminant, en bicicleta o agafant el V15. Una ciutat que es dissenya ineficient de sortida no pot pretendre ser més ecoeficient que les altres.

Tampoc no hi voldria viure i necessitar una ambulància, apagar un foc o ser rescatat en cas d’un atemptat o de qualsevol emergència. Res de bo sembla que pugui sortir d’una ciutat fundada a partir d’un únic carrer. Ben mirat, un Card. Un Card molt gran.

Social