Next Generation: ‘Benvingut Mr. Marshall’
Publicat a la revista Línia el 2 de novembre del 2026
![Benvingut Míster Marshall! (Luis G. Berlanga, 1953) Àlbum. Arxiu fotogràfic Videomercury/Egeda. Guadalix de la Sierra va ser la localitat escollida per [...]](https://hazarquitectura.com/wp-content/uploads/2026/11/bienvenido-mr-marshall-web.jpg)
Benvingut Míster Marshall! (Luis G. Berlanga, 1953) Àlbum. Arxiu fotogràfic Videomercury/Egeda.
Benvingut Míster Marshall! (Luis G. Berlanga, 1953) Àlbum. Arxiu fotogràfic Videomercury/Egeda.
Guadalix de la Sierra va ser la localitat escollida per Berlanga per escenificar l’esperpent espanyol de l’època. Un anònim i solitari poble madrileny, en realitat rodat a Sòria, que representava l’aïllament del país i de la seva gent, després de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial.
Benvingut Mr. Marshall és, encara avui, un relat fidel del nostre provincianisme, de la nostra idiosincràsia i de la nostra manera d’enfrontar-nos als reptes del futur, esperant el mannà del cel, mentre ens passa per davant una cohort de berlines Chrysler Windsor a tota pastilla, sense ni tan sols aturar-se.
Però, de vegades, aquest mannà arriba. Els darrers anys semblen haver encadenat una sèrie de successos en què Espanya ha sortit clarament beneficiada dels fons de cohesió europeus. És clar que, per arribar-hi, hem hagut de mossegar la pols, en forma de crisis duríssimes, amb pèrdua de poder adquisitiu i destrucció d’empreses i ocupació.
L’adaptació a l’inevitable canvi climàtic va forçar les Nacions Unides i Europa a generar un marc d’Objectius de Desenvolupament Sostenible i el Pacte Verd Europeu, on l’estalvi energètic i la reducció de les emissions de gasos hivernacle són dos pilars fonamentals.
Europa va posar el focus a Espanya i el parc d’habitatges edificat, d’una precarietat energètica alarmant. Per posar un exemple, en un estudi de WWF Adena del 2017 sobre rehabilitació energètica a Espanya, la ciutat de Cadis, sorprenentment, se situava entre les primeres en mortalitat associada al fred, tot i ser la més meridional i la que gaudeix d’un hivern més benigne. La pobresa energètica no és altra cosa que un còctel format pel deficient aïllament de les cases, la inexistència de calefacció a moltes d’elles i la manca d’ingressos econòmics. Entre passar fred o passar gana, escollim passar fred i a partir de 6 °C a la nit, fa molt de fred.
Els nostres veïns del nord, encara que amb hiverns més crus que els nostres, no tenen un balanç energètic tan deficitari. A més de millors aïllaments tèrmics, als països més freds solen tenir fins i tot sistemes de calefacció centralitzada a la comunitat. Ningú no s’imagina un hivern a Alemanya o Polònia sense aïllament o sense calefacció.
Amb aquest panorama, el dispendi energètic tant per calefactar com per refredar les nostres llars és enorme comparat amb bona part del vell continent, cosa que la UE no es pot permetre. Som el desguàs energètic d’Europa.
Per aquest motiu, l’any 2020, en el context de la resposta europea a la crisi de la covid-19, es van idear els fons de cohesió europeus Next Generation, entre els quals s’incloïen estratègies i ajudes quantioses per a la resiliència energètica a fons perdut, és a dir, no són un préstec que s’hagi de tornar. Espanya se situa al capdavant, juntament amb Itàlia, entre els països receptors de diners, gairebé duplicant França i triplicant Alemanya, malgrat que aquest últim, gairebé ens duplica en població.
Comunitats de veïns senceres van tramitar, durant anys, unes ajudes que mai van arribar
Els Next Generation van començar a arribar a partir del 2021. Cinc anys després, amb la convocatòria conclosa a finals de juny del 2026, malgrat alguna pròrroga d’ajuts ja concedits, seria bo fer un balanç crític de la gestió que hem fet d’aquests fons.
L’inici va ser certament caòtic; ningú sabia molt bé com repartir-los, com establir prioritats o quins criteris fer servir per concedir els diners. Entre la gent va calar la idea que, si et canviaves les finestres de casa, te les pagaven els fons europeus presentant uns paperets signats per un arquitecte. La realitat, però, era que te’n subvencionaven una part, no tot, però havies de demostrar tècnicament la millora energètica del teu habitatge, cosa que sembla lògica.
Tot i això, ajuntaments i altres administracions van exigir, de bon principi, uns certificats professionals gens immediats i uns processos administratius kafkians per a la concessió d’aquests diners. Al final, bona part dels ajuts per rehabilitar els habitatges era per pagar els honoraris dels tècnics no sense abans desesperar-los amb tràmits burocràtics interminables. Que si hi ha una firma que no és amb bolígraf blau, que si falta l’original de l’escriptura de no sé què. L’etern “torni vostè demà” de Mariano José de Larra.
Però, si acceptem que bona part d’aquests diners, venen a posar remei a la pobresa energètica que pateixen moltes famílies i que aquestes famílies solen ser les que menys recursos econòmics tenen i les que tenen els habitatges que més reparacions necessiten, quin sentit té donar-los només una part del cost de les obres i obligar-los a endeutar-se per a la resta?
Potser l’ànim va ser repartir els fons perquè arribessin a la major part de la població, però els estalvis o la capacitat d’endeutar-se d’aquestes famílies és nul·la.
Ajuntaments, instituts municipals d’habitatge i d’urbanisme es van afanyar més tard a anar aprimant la llista d’exigències a mesura que anaven comprovant que, a aquest ritme, no donarien ni una sola subvenció. I així va ser en molts casos, després que comunitats de veïns senceres tramitessin, durant anys, unes ajudes que mai van arribar.
La nostra desesperant burocràcia, a més de sobredimensionar els costos econòmics de qualsevol procés, acaba per encallar-ho tot. Però també és cert que, amb els precedents de corrupció al nostre país, té sentit exigir garanties jurídiques davant d’Europa i demostrar que els fons s’han utilitzat per a l’objectiu que es perseguia.
Recordo que fa uns 20 anys, en la inauguració d’un pavelló esportiu d’una població catalana, el nom de la qual no vull recordar-me’n, el representant europeu dels fons FEDER li va preguntar a l’alcalde de torn: “Però això no havia de ser una escola?”
Com cantava Lolita Sevilla a Americanos, a la pel·lícula de Berlanga: “Ole mi madre, ole mi suegra y ole mi tía”.