Una mà innocent

A la recent ampliació del tramvia de Barcelona des de Glòries fins a Verdaguer ha aparegut una filera de plataners apuntalats entre el carrer de Lepant i el de Marina. Uns voluminosos tornapuntes metàl·lics que abracen els troncs a uns dos metres del terra.

És sabut que la pujada de Marina, amb l’acusat pendent de la Diagonal en aquest tram, va ser un dels punts de més difícil resolució al nou traçat. Pel que sembla, els plataners, els arbres més característics de l’Eixample barceloní, han necessitat una mica d’ajuda per estabilitzar-se, no sabem si per gaire temps, després d’haver-se remogut el terra per les obres.

L’anècdota m’ha portat a la memòria el famós referèndum de l’alcalde Jordi Hereu, pels volts del 2010, sobre la reforma de la Diagonal des del Passeig de Gràcia fins a Francesc Macià.

Alguns de vostès recordaran que, de les dues propostes, Boulevard o Rambla, presentades al referèndum, la de la Rambla comportava arrencar tots els plataners de la Diagonal i plantar-hi un nou arbrat. Una mesura dràstica per a la qual el consistori tenia preparat un bàlsam quixotesc en cas de ser escollida: els plataners en realitat estaven malalts i tard o d’hora caldria arrencar-los. Una cosa que molta gent va ensumar que no era del tot certa, almenys pel seu aparent bon estat, i que veient-los avui, quinze anys després, certifiquem que, sens dubte, estaven força sans.

El resultat d’aquella consulta és ben conegut: la Convergència de Xavier Trias va capitalitzar aquell descontentament i va aconseguir colar l’opció C a la votació: no fer res, cosa que van acabar escollint 4 de cada 5 persones de les que van votar. Un autèntic terratrèmol que es va emportar per davant el primer tinent d’alcalde, Carles Martí, i que acabaria destronant un any més tard Hereu, en favor de Trias.

I total, per a què? El primer que va fer Trias en arribar a l’alcaldia va ser reformar la Diagonal, sense posar-hi el tramvia, sense tocar els plataners i sense preguntar res a ningú, fet que ens porta a pensar en quina utilitat tenen aquesta mena de participacions ciutadanes i quin grau de maquillatge democràtic ostenten per escórrer la pròpia responsabilitat.

Perquè realment la gent tenia prou criteri per escollir una opció o l’altra? De quina manera podia condicionar la decisió el fet que els plataners estiguessin malalts o no? No hi havia cap alternativa tècnica com la de l’apuntalament que veiem avui al tram de Marina, o qualsevol altra? Els ciutadans han de ser responsables d’una solució tècnica, suplantant el paper d’arquitectes i d’urbanistes amb coneixements i experiència?

Eludir la responsabilitat, deixant de prendre decisions, és una pràctica estesa entre els que ens governen

Hi ha decisions sobre la ciutat que han de ser consultades als seus habitants, sobretot les que no han estat anunciades prèviament i que tindran un impacte molt important en les seves vides: fer unes Olimpíades, celebrar el Fòrum 2004 o acollir el Mobile World Congress. I són precisament aquestes les que normalment no es consulten i les que fan que, avui, trobar un habitatge de lloguer assequible a la ciutat sigui missió impossible.

Hi ha espais on els habitants d’una ciutat decideixen com viure. N’és un bon exemple les cada cop més autogestionades cooperatives d’habitatge. La tutela inicial per part de l’Ajuntament ha anat desapareixent amb els anys, afavorint un model amb més implicació dels seus integrants. Conceben el projecte, ajudats per arquitectes que, de vegades, en són fins i tot futurs habitants. Supervisen el procés de les obres i s’impliquen en la gestió dels recursos de la comunitat posterior. També hi ha vies per a iniciatives ciutadanes per a la construcció o la millora d’edificis d’equipaments comunitaris, casals i centres cívics amb necessitats específiques, en les quals els usuaris ajuden a esbossar els requeriments d’espais i serveis.

Però potser s’ha banalitzat en excés el concepte de participació ciutadana. Els ciutadans voten cada quatre anys i trien els seus representants amb un projecte de ciutat, amb mecanismes democràtics per dur-los a terme o censurar-los i amb tècnics qualificats per prendre decisions amb el coneixement necessari. Hi ha decisions que hem delegat perquè les prenguin altres i assumeixin la seva responsabilitat; perquè en responguin. Eludir la responsabilitat, deixant de prendre decisions, és una pràctica estesa entre els que ens governen.

Aquest mes de març del 2025 se celebren les Àgores de participació ciutadana als deu Districtes de la ciutat de Barcelona per invertir 30 milions d’euros. Una via en la qual els ciutadans han presentat, prèviament, diferents propostes a la plataforma Decidim Barcelona de l’Ajuntament. Algunes de molt serioses i elaborades, amb la participació d’arquitectes i d’altres tècnics. L’Ajuntament ha assumit una primera responsabilitat i ha seleccionat les més idònies mitjançant una valoració tècnica. En aquesta fase, seria raonable pensar que s’executin els projectes més necessaris o més ben argumentats, amb una lògica distributiva d’equitat en el repartiment. És a dir, que l’Ajuntament assumeixi la responsabilitat de quins projectes són més necessaris i que els prioritzi amb visió global de ciutat.

Però seran novament els ciutadans els que ho decidiran. Amb els seus vots per internet, i amb una primera fase formada exclusivament per nens de fins a 13 anys, triaran els dos projectes que els semblin millor de cada Districte. Una mà innocent que descarregarà de responsabilitat les consciències dels nostres polítics.