La memòria del Poblenou

Publicat a la revista Linia XARXA el 28 de novembre de 2022

“El Parc del Poblenou és un dels espais verds olímpics, […]

El Parc del Poblenou, a Barcelona.

El Parc del Poblenou, a Barcelona.

“El Parc del Poblenou és un dels espais verds olímpics, ja que va ser inaugurat l’any 1992. Aquest espai públic d’11,92 hectàrees fa de pont de connexió entre el nucli vell del barri del Poblenou i el mar. En el seu recorregut passa de ser un parc de caràcter urbà situat al costat del nucli edificat a ser una àrea de dunes, menys poblada d’arbres i arbustos a mesura que s’apropa al mar. Recull un bosquet de pins al voltant de la zona de jocs. La seva peculiaritat es completa amb les àrees esportives que es troben a prop a un nivell inferior, i amb un jardinet on arrelen oliveres, garrofers i alguna figuera, arbres inequívocament mediterranis.”

Aquesta breu però eloqüent explicació la podem trobar en un d’aquells cartells verds dels parcs, que poca gent llegeix, quan traspassem els difusos límits del Parc del Poblenou, situat entre els carrers Bilbao i Llacuna i entre la ronda Litoral i el mar.

Sempre m’ha agradat aquest lloc. És dels pocs indrets de Barcelona on se senten ocells malgrat els cotxes i el soroll de la ciutat. Sempre fa olor de pinassa, torrada pel sol implacable, o humida, després de la pluja. L’ambient, efectivament, és inequívocament mediterrani i em porta records de la infància, de quan estiuejava amb la meva família a Blanes. Recordo algunes tardes quan ens escapàvem a la cala Sant Francesc i cuinàvem sardines al foc fins ben entrada la nit.

Aquest Mediterrani, el de la Costa Brava, amb els pins bigarrats enfilant-se des del mar pels escarpats penya-segats, forma part de l’imaginari comú de tots els barcelonins i dels catalans. I també el de les rieres del Maresme, amb masses de canyissars movent-se compassadament amb el vent. I el de les dunes, dels aiguamolls dels rius i dels càmpings del Llobregat, lluitant per un lloc al costat dels avions i les torres de control.

Cada cop que passo a prop del Parc del Poblenou tinc una fugaç sensació de felicitat. Són els pins. Els pins que creen una ombra amb catifa de pinassa, que tenyeixen de resina l’aire i que em connecten amb la terra i amb el Mediterrani durant un breu espai de temps.

El cartell de l’entrada del parc és un extracte de la documentació escrita que sol acompanyar els projectes d’arquitectura i d’urbanisme i que rep el nom de ‘Memòria’. És una part a la qual normalment no té accés el públic i a la qual, moltes vegades, els arquitectes no li donem la importància que es mereix. Justifica l’actuació a nivell normatiu, però conté una part important que motiva les decisions estratègiques que s’han anat prenent amb el projecte, siguin de tipus tècnic, patrimonial o cultural. Podríem dir que explica per què ho hem fet així.

Les nostres ciutats costaneres han d’albergar més parcs del Poblenou per transitar cap a una nova realitat climàtica

El que és destacable és que es digui ‘Memòria’, precisament allò que l’espai viscut aconsegueix remoure’ns cada cop que hi som. La memòria d’un lloc, el lloc comú de tots els nostres records i de tots els esdeveniments que hi han deixat rastre, és la idea principal que condueix el projecte i que els autors van voler mantenir. Preservar la memòria d’un lloc és llegir les traces que n’expliquen la gènesi i que permeten comprendre la seva realitat avui i que deixen el llegat per a demà. Per sobre de normatives i restriccions de tota mena, que segurament hauran condicionat moltes decisions, la memòria continua mantenint un valor preeminent en el relat del projecte, del lloc, del paisatge.

El Parc del Poblenou ha estat capaç de crear una atmosfera de parc urbà i de sistema de protecció del litoral marítim. És simptomàtic que, darrere de la gran duna que s’alça davant del mar protegida per un gran canyissar, es localitzi l’única platja nudista de tota la ciutat, com si allà els seus usuaris trobessin un racó protegit per la natura, tret de mirades de curiosos.

És també un espai necessari davant de la costa en un clima que, irremeiablement, hem d’acceptar que està canviant. Un espai de prudència, de negociació amb el mar que, a estones, reclamarà com a seu i, a estones, ens deixarà fer servir. També és una oportunitat de reconciliar-se amb el ritme de la natura, amb el canvi permanent de les coses i amb l’estacionalitat. Recuperar una vida més tranquil·la i menys artificial.

Bé ho saben els nostres veïns francesos de la Bretanya i de Normandia, o els mariners gallecs i bascos. La vida, allà, segueix el compàs de les marees, marcant els ritmes i els ritus de les activitats humanes. El nostre Mediterrani, però, ens ha donat, durant segles, una estabilitat duradora que hem pres com a eterna, situant ciutats, carreteres i ferrocarrils a escassos metres de les ribes i que avui tendeixen a desaparèixer.

El Parc del Poblenou, estirant de memòria, ocupa l’espai de grans platges de vies de tren de la Barcelona preolímpica. Restitueix una memòria del lloc, prèvia a aquesta ocupació, recreant el paisatge natural del Barcelonès, del Maresme o del Baix Llobregat i que és tan útil davant els embats del mar. Un lloc de sedimentació de rieres, dunes, canyes i fang que tots reconeixem fàcilment com quelcom que ens pertany. Un paisatge que recupera i preserva el caràcter inequívocament mediterrani de la ciutat.

Les nostres ciutats costaneres han d’albergar més parcs del Poblenou per transitar cap a una nova realitat climàtica, però també per facilitar un canvi social inajornable, més d’acord amb el ritme del nostre planeta. Un pas enrere necessari, per restablir una relació amb el mar oblidada en algun lloc de la nostra memòria.

Social