Cornucopiae finem
Publicat a la revista Linia XARXA el 29 de setembre de 2022
La banya d’Amaltea, la cabra que, segons la llegenda de la mitologia grega, va alletar Zeus i de la qual brollaven sense parar fruites i flors, s’ha buidat.
Després de gairebé 3.000 anys des que Hèrcules la guanyés en batalla al déu Aqueloo, la humanitat desperta atònita del somni luxuriós de la depredació.
“Estem vivint la fi de l’abundància”, afirmava l’agost passat Emmanuel Macron a la sortida del consell de ministres del país veí. Més enllà del rebuig que ens puguin provocar les paraules d’un polític que segurament no es priva de res, la frase resumeix la constatació de la fi d’un sistema. Un sistema capitalista basat en l’espoliació de recursos naturals i la generació de borses de pobresa amb cada cop més vençuts que vencedors, fins que al final no quedi cap guanyador. Les conclusions del Fòrum de Davos l’any 2009 eren que només l’1% de la població mundial ostentava el 44% de la riquesa mundial. El 2019 aquest 1% ja dominava el 99%. Una autèntica reedició de l’Elisi.
Les receptes que intenten pal·liar aquest desastre topen amb una realitat i una inèrcia basada en el creixement difícil de frenar. Al mateix temps que rebem els ajuts més grans de la Unió Europea, en forma de fons Next Generation, assistim impertèrrits a projectes com el de la remodelació de l’estadi Santiago Bernabéu, on, a més del cobriment de la pista, es construeixen sis nivells de soterrani de 30 metres de profunditat per guardar la gespa en safates. Imaginin els recursos utilitzats per excavar i construir allò, sota un estadi ja construït. Imaginin les explicacions que ho justifiquen.
“Recursos finits” ha estat precisament el títol del workshop que l’Escola d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) ha celebrat aquest mes de setembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) com a inici de curs. Ponents de luxe com les arquitectes Mar Santamaría i Blanca Pujals van fer inspiradores xerrades, oferint eines per mirar i diagnosticar situacions urbanes i per assenyalar la creixent artificialització del nostre món. Pujals explicava que a l’estructura clàssica de configuració del nostre planeta –exosfera, estratosfera, troposfera– es detecta, i actualment és mesurable, una capa d’origen exclusivament humà, la tecnosfera, que a diferència de les altres esferes no treballa en equilibri amb la resta, sinó que les depreda. La utilització indiscriminada i sense sentit de recursos naturals ha alterat l’equilibri del nostre planeta, alentint els corrents marins o fonent el gel emmagatzemat als pols i en altres regions.
El taller de l’ETSAV prenia com a escenari Ciutat Vella, seu del CCCB i origen de la ciutat de Barcelona, treballant amb els recursos més bàsics del nostre entorn: aire, aigua, vegetació i fauna, però també amb altres que no solem identificar com a font d’aprovisionament, com les escombraries i tot allò que ens sobra.
Les receptes que intenten pal·liar el desastre topen amb una realitat i una inèrcia basada en el creixement difícil de frenar
Les propostes dels alumnes de l’ETSAV denunciaven de manera imaginativa coses conegudes, com ara el consum absurd d’aigua embotellada. Plantats al mig de les Rambles i vestits com cambrers, oferien gots d’aigua de les fonts del barri com un autèntic producte de luxe. Sota el lema “més fresca que la neu, ve directa del Pirineu”, feien veure als transeünts el fabulós sistema de conducció i tractament d’aigua que la humanitat ha dissenyat i que inconscientment menyspreem, consumint plàstic i combustibles fòssils per al seu transport.
Un altre grup denunciava les deixalles que genera la nostra frenètica activitat consumidora. Va demanar a la gent que passejava pel carrer que li donés els seus tiquets de compra recents, amb els quals va empaperar una façana sencera de Ciutat Vella. La simple observació de la dimensió de l’empaperat que, a més, és registre fidel de totes les compres fetes, produïa veritable vergonya. Quantes d’aquelles coses són prescindibles? Quant trigaran a omplir els nostres cubells d’escombraries?
Alguns estudiants es van dedicar a mesurar la ciutat, armats amb simples molinets d’aire com a sensors eòlics, relacionant la velocitat de l’aire amb els canvis a la geometria urbana. Descobrien així mètodes senzills per dissenyar espais agradables i frescos a l’estiu, combinats amb la vegetació. Una autèntica lliçó que ens ensenya que sovint no calen eines gaire sofisticades per generar coneixement i tenir criteri.
Potser la més xocant de les propostes va ser la que suggeria utilitzar com un autèntic recurs alimentari una cosa que tots identificaríem com una plaga, i no només a Ciutat Vella, sinó a pràcticament qualsevol ciutat: les paneroles. És sabut que els insectes són una important font de proteïnes, considerada per l’OMS com a alternativa seriosa per a l’alimentació d’una creixent població mundial. Són consumits de diverses maneres en altres cultures com l’asiàtica i els tenim en abundància.
Només és una qüestió cultural. Un canvi de punt de vista que noves generacions d’estudiants d’arquitectura ens proposen adoptar. Una nova manera de comportar-se i de mirar que potser ens permetrà veure la banya de Cornucòpia mig plena.