Parlar amb les mans

Publicat a la revista Comunicació21 el 21 de febrer de 2024

Fa una dècada, un petit grup d’arquitectes, professors de la […]

Conversa amb l’estudiant Daniil Voronin per a un desenvolupament urbà a Admiralteysky, Sant Petersburg. Màster BCNow UPC-Sreda 2014 [foto: Manuel Sánchez-Villanueva Beuter].

Conversa amb l’estudiant Daniil Voronin per a un desenvolupament urbà a Admiralteysky, Sant Petersburg. Màster BCNow UPC-Sreda 2014 [foto: Manuel Sánchez-Villanueva Beuter].

Fa una dècada, un petit grup d’arquitectes, professors de la Universitat Politècnica de Catalunya, van desembarcar en territori rus per impartir docència de postgrau en arquitectura. Entre els alumnes hi havia graduats de diferents especialitats, no només en arquitectura, sinó també en sociologia, política o economia. El curs, titulat Building the City Now, es plantejava com un laboratori d’idees obert a diferents especialitats, amb la ciutat com a escenari i àmbit d’estudi.

Era un moment d’una certa obertura del govern de Vladimir Putin i Sant Petersburg, una ciutat coneguda com la Venècia del nord, fundada el 1703 pel tsar Pere el Gran amb la intenció de ser “una finestra a Europa”, va ser el lloc escollit per a l’aventura.

El pes de la història de la que va ser Leningrad fins a ben caigut el “teló d’acer”, la dura climatologia, però sobretot l’idioma, amb un alfabet ciríl·lic d’una opacitat inicial descoratjadora, gravitava sens dubte sobre aquell equip de joves professors, entre els quals cap ni un parlava una sola paraula de rus.

L’idioma que van establir per a la comunicació va ser l’anglès, malgrat les dificultats de comprensió de molts estudiants russos a qui probablement els anys d’aïllament respecte a Occident encara els pesava.

Tot i així, en poques setmanes la comunicació verbal o escrita entre professors i alumnes va deixar de ser un problema. Aviat van descobrir que el dibuix, probablement el llenguatge més universal del nostre món i l’eina més comuna entre els professionals de l’arquitectura i el disseny en general, seria el principal sistema de comunicació i de relació.

De la mateixa manera que una persona amb dificultats de percepció en algun dels seus sentits, acaba desenvolupant més la resta, en aquest cas, les dificultats per expressar-se oralment o per escrit en un idioma que no els era propi van potenciar exponencialment l’ús del dibuix i de l’expressió gràfica en general.

De manera accidental va passar el que és desitjable que passi a moltes classes de projectes d’arquitectura, i és que els estudiants dibuixin més. En altres paraules: que trobin a través del dibuix una manera pròpia d’expressar-se i de representar les seves idees.

“Sembla que, posats a escollir, les persones preferim fer parlar les nostres mans, donant per bo allò que una imatge val més que mil paraules”

El que és realment destacable en aquest cas és que el dibuix va ser utilitzat indistintament per tots els alumnes, fossin arquitectes o no. Podríem dir que, un cop superada la por inicial dels no habituats a fer-lo servir, el dibuix va deixar de ser un patrimoni exclusiu dels arquitectes i va passar a ser una eina de comunicació de totes les persones. D’alguna manera es va despertar una habilitat innata per expressar-se gràficament, cosa que fa que ens preguntem què va ser primer en la nostra evolució com a humans, el llenguatge oral o el dibuix.

Com explica l’arquitecte finlandès Juhani Pallasmaa al seu llibre La mà que pensa, hi ha teories que consideren els gestos del cos, i en particular de les mans, com la primera fase evolutiva cap al llenguatge escrit i parlat. En dibuixar, afegeix, en realitat estem tocant i sentint els objectes que volem representar.

Dibuixar ens permet analitzar i conèixer el món. Són coneguts els descobriments al camp de la neurociència de Santiago Ramón y Cajal, pels quals va rebre el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1906. Un treball que bàsicament va consistir a calcar i dibuixar de manera obsessiva sobre mostres de microscopi ampliades de teixits nerviosos, reconeixent sistemes i connexions, que es desvetllaven davant els seus ulls mentre els repassava amb una estilogràfica. La importància d’aquests dibuixos va ser tan gran que el llegat de Ramon y Cajal va traspassar la seva pròpia disciplina, ja que va inventar mètodes de revelat i tinció que van suposar una revolució de les tècniques de representació fotogràfica.

A l’arquitectura i altres arts relacionades amb el disseny, el dibuix, a més d’una convenció per representar un objecte o un edifici, és una eina de prospecció i coneixement. És, com afirma Pallasmaa, el valor de la incertesa, una comunicació amb nosaltres mateixos a la recerca d’una cosa que desconeixem per endavant. Fent un paral·lelisme amb el llenguatge parlat, el dibuix temptatiu seria un balboteig que permet a emissor i receptor utilitzar un llenguatge imprecís per trobar un punt d’acord.

És freqüent que, en la discussió d’un projecte d’arquitectura, els clients ens acabin traient el llapis de les mans per explicar-nos allò que no són capaços de transmetre amb paraules. Sembla que, posats a escollir, les persones preferim fer parlar les nostres mans, donant per bo allò que una imatge val més que mil paraules.

Social